Tinent Amal UNA HISTÓRIA DE GRANS

- Àvia, explica´m una història. - Em va demanar amb tendresa la meva estimada néta Fàtima .

Vegem, Ja t'he explicat la del ratolí i el lleó? 
-- Si us plau, àvia. Tinc 13 anys, vas prometre que quan creixés, m´explicaries històries relacionades  amb la teva vida, de la teva estada a l'exèrcit. No vull més contes de nens, Vull una història de gent gran, una història de grans!

vaig començar a explicar l´história.

Durant molts anys vaig servir al la nació amb orgull formant part de l'exèrcit d'elit, tenia uns trenta-cinc anys, honestament, ser dona em va donar certs avantatges, per por de ser considerats sexistes, els generals van permetre un avanç fluid en tota la meva formació fins que vaig arribar a ser la "Tinent Amal".- Bé, Fàtima Vols una història de gent gran? Te la explicaré ... - La meva petita néta es va acomodar a la seva cadira i em va mirar emocionada esperant a escoltar el meu relat.

- Estic peparada  àvia, no et guardis cap detall.

- Va somriure, llavors vaig començar la meva història:Recordo aquell tràgic 11 de gener, em trobava descansant a la meva habitació privada després d'una setmana molt difícil per a mi. En aquell moment, algú va tocar a la porta

- Tinent Amal, és hora. - Va dir un dels meus soldats
-Tot està preparat i només cal la seva presència.

- Estaré aquí immediatament, sergent.

- Dit això, el jove es va anar, Jo em vaig quedar mirant-me al mirall, vaig sospirar una i altra vegada per tranquilitzarme, Aquell dia, hi havia una execució.El condemnat era el sergent Younes, es trobava pulcrament vestit amb el seu imponent vestit planxat , l'esquena recta i mirant endavant, malgrat la seva serietat es podia notar en el seu rostre una expressió de tristesa i decepció,tots els soldats van fer una salutació i jo, per part meva, vaig saludar el general al comandament d'aquell consell de guerra.

- Ara que som aquí, ha arribat el moment de complir la sentència. ¡Sergent Younes! - Va cridar el general.

- PRESENT! - Va respondre l'acusat.- Sota les acusacions de robatori i perjuri, aquest consell de guerra li ha retirat tots els seus honors i rangs militars, així com l'ha condemnat a morir per afusellament. - Una llàgrima va córrer l'ull dret del Sergent Younes.

- Tinent Amal! - Em va dir el General.- PRESENT! - Vaig respondre.- Com acusadora principal d'aquest consell de guerra, Té alguna cosa a dir-li al condemnat?

-- Si, General. – vaig voltar cap a on estava el Sergent Younes i vaig preguntar - Sergent, ¿Es penedeix del que ha fet? 
-- No, Tinent. No em penedeixo. - Va dir a la vegada que el seu semblant va canviar a un més seriós i va alçar la mirada.

- ATENCIÓ! - Va cridar el general - preparin! - Els executors van atendre a l'instant - apuntin! - En un moment, el Sergent Younes es trobava al capdavant de set armes de foc, apuntant directament cap a ell mentre només encertava a tancar els ulls - FOC! - Les bales es van estavellar directament contra el seu pit, el condemnat va caure de genolls mort. Mai oblidaré aquell dia, aquell tràgic 11 de gener.
- Impressionant, àvia! - Va dir la Fàtima amb exaltació. 
- ¿Va ser aquesta la primera execució que hi has estat ?
 -- No, ni l'última tampoc, però segueix sent la que més recordada de totes. 
-- Per què, àvia? L'home va haver de fer alguna cosa molt dolent per a ser condemnat així.

-- Aquest és el problema, estimada. - Vaig sospirar.- De què es va acusar, àvia? - Va continuar preguntant la curiosa Fàtima.- Com ja t´he dit, de robatori i perjuri. Se li va acusar d'haver-me robat una peça de roba interior i d'haver mentit en la seva declaració durant el consell de guerra.

 – I per què et robaria una peça de roba interior?

 -- No la va robar ... - La meva veu es va  començar a trencar - jo la vaig obsequiar. Durant gairebé un any, el Sergent Younes i jo vam mantenir un romanç d'amagat, va ser una mica fort i apassionat, compartim el llit diverses nits i, en una d'elles, li vaig demanar que prengués una de les meves peces com a record perquè la posés sota el seu coixí i em recordés durant la nit, Desafortunadament  lo nostre era una cosa completament prohibida pels codis de l'exèrcit, aquella nit en què li vaig regalar la meva roba interior, quan vaig sortir de la meva habitació vaig ser vista per un grup de guàrdies que immediatament el van arrestar i li van qüestionar, ell va declarar innocència i va explicar a detall tot el referent a la nostra relació, potser esperant ser comprès i imaginant que podríem estar junts si dèiem la veritat, quan es em va cridar per declarar en el cas ... - No vaig poder contenir les llàgrimes i vaig trencar en plor - vaig negar tota la seva història, el vaig acusar d'haver entrat sense autorització a la meva habitació i d'haver  robat la meva roba. Com et vaig dir, en aquelles èpoques la veu de la dona sonava més forta que la de l'home, així que em van creure a mi mentre que a ell, per haver robat a un superior i haver mentit per intentar inculpar-se'l va condemnar a morir afusellat.
 -- Àvia, això és terrible ... Per què ho vas fer? - L'expressió en el rostre de Fàtima era de terror i, alhora, incredulitat.- Si hagués confessat la veritat, probablement m'haurien afusellat també per haver trencat codis molt estrictes en l'exèrcit o, en el millor dels casos, m'haurien donat una llarga condemna en una terrible presó militar.

-- Però, ¿No vas pensar en el pobre home? Què li hauria passat a ell? -- Potser també l'haurien empresonat. -- I per què vas deixar que morís, àvia?

-- Bé, Fàtima... - Em vaig eixugar les llàgrimes - Malgrat el molt que em va fer llàstima la seva mort i el remordiment que em persegueix fins al dia d'avui, no crec haver-ho estimat prou com per renunciar a tot el que havia aconseguit llavors, i molt menys fer-ho només perquè els dos acabéssim reclosos durant anys en un infern sense honor. Hi ha ocasions en què és millor un futur agradable i brillant, que dos futurs grisos, sé que sona egoista però segueixo creient que va ser la millor decisió. - Fàtima em va mirar als ulls, es va aixecar del seu seient i va sortir de la sala sense dir una sola paraula. No vaig entendre el perquè de la seva reacció, només li vaig explicar el que ella em va demanar: Una història de gent gran.